Ha passat gairebé un mes des de que la presidenta del Govern d’Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, va anunciar la decisió d’expropiar i nacionalitzar el 51% de les accions de la filial YPF a la petrolera espanyola Repsol. Els mitjans d’aquí, patrocinats a vegades pel mateix grup energètic, ens han ficat al cap que el dolent de la pel·lícula ha estat la presidenta i Argentina en general per dur a terme una expropiació sense donar alternatives. I que les víctimes de tot plegat han estat Repsol i Espanya, l’un per perdre el poder sobre la filial que li dóna importants beneficis i l’altre perquè és qui se’n ressenteix de rebot.
És bon moment per reflexionar sobre les informacions que s’han donat (i sobretot sobre les que no han aparegut per clara censura) i treure’n algunes conclusions, que de ben segur faran canviar d’opinió a alguns. Abans, però, vegem una breu contextualització necessària.
L’anunci de l’expropiació d’YPF es va produir el 16 d’abril de 2012. El motiu? La presidenta Fernández de Kirchner va argumentar aquesta polèmica decisió acusant a Repsol-YPF de dur a terme una excessiva exploració i poca inversió en els recursos energètics, i contribuint així a un fet que no es produïa des de feia 17 anys: que Argentina hagués d’importar gas i petroli. El cert és que no fou una decisió improvisada ni casual, sinó que era un conflicte que venia de mesos enrere, el resultat del qual ja es podia preveure abans de que es produís segons les informacions que havien donat els mitjans de comunicació setmanes enrere.
Repsol és de tot menys una empresa espanyola ja que la major part de l’accionariat és extranjer
El grup energètic espanyol Repsol, nascut el 1987 de la mà de l’Institut Nacional d’Hidrocarburs i privatitzat per complet l’any 1997, havia adquirit l’empresa petrolera argentina YPF (la companyia més gran del país) dos anys més tard, el 1999, per 13.000 milions d’euros. Llavors la multinacional passava a anomenar-se, així, Repsol-YPF i es convertia en una de les petroleres privades més importants del món. Les accions d’YPF estaven repartides entre Repsol (57’43%), la companyia argentina Petersen (25’46%) i altres inversors (17’11%). Curiosament, la nacionalització anunciada per Kirchner només afectava al 51% de la part d’accionariat de Repsol, és a dir, del 57’43%. Amb aquesta expropiació –anunciada el 16 d’abril i aprovada per unanimitat el 3 de maig al Congrés argentí–, el 51% passava a mans del Govern Nacional i la resta a les deu províncies productores d’hidrocarburs a falta de saber quin preu es pagaria per haver nacionalitzat l’empresa.
La cobertura mediàtica espanyola, defensa a ultrança de Repsol
Donat que ens trobem a Espanya, la notícia la vam rebre primerament pels mitjans d’aquí, que van defensar –no podia ser d’una altre manera– la posició de Repsol com una empresa model i van enfocar la notícia com un atac per part d’Argentina a Espanya. “La operación de acoso y derribo culminó este lunes…”, deia El País a la notícia titulada “Argentina expropia a Repsol su filial YPF” de l’edició digital. El Mundo i la resta de mitjans titulaven de manera semblant, “Argentina expropia YPF”, però cap d’ells va gosar criticar mínimament la figura de Repsol. A l’edició de paper gairebé tots coincidien: “Expolio” o “Expropiación” era el titular en portada. I a les tertúlies de migdia, com la d’Intereconomia, els suposats experts quedaven descansats amb les acusacions de populisme, d’atac i robatori a Espanya per part del Govern Argentí, propi d’un “estado macarra”.
Els mateixos mitjans, però, no van dir que Repsol és de tot menys una empresa espanyola ja que més de la meitat de l’accionariat és estranger –9’49%, Pemex; 12’83, CaixaBank; 10’01%, Sacyr; 42’00%, Fons d’Inversió estrangers; 9’90%, Fons d’Inversió espanyols; i 10’80%, Inversors minoritaris espanyols. Tampoc van dir que el grup no paga els imposts que deu a Espanya i que té filials a paradisos fiscals com les Illes Caiman o Bermudas (i així ho justifica fins i tot a la seva web). Com tampoc es van fer ressò de lo poc que aporta Repsol als espanyols i a Espanya en general, per que té els ulls fixats lluny d’aquí. El motiu de silenciar tot això? Molt senzill: publicitat. Tan sols l’any 2010, Repsol es va gastar 30 milions d’euros en publicitat per diferents mitjans de comunicació. El País, El Mundo, ABC, Telecinco… No és estrany que tots aquests mitjans hagin defensat la posició de Repsol ja que és una de les fonts d’ingressos que tenen. El cas particular d’El País és de traca i mocador. A banda de tenir a Repsol com a inversor, El Grup Prisa –propietari del diari– té un enorme deute amb La Caixa, el principal creditor del grup. I CaixaBank és un dels accionistes de Repsol. Per tant, això té un nom: censura i atac al rival. És veu de manera clara amb els editorials publicats després de la nacionalització d’YPF titulats així: “Populismo intimidatorio” i el “Tango del expolio”.
La difusió del discurs populista dels dirigents espanyols de torn va fer que la opinió pública espanyola es fes a la idea immediatament que els dolents eren els argentins
Del que sí es van preocupar els mitjans és de difondre el discurs amenaçador dels dirigents espanyols de torn, com José Manuel García Margallo, ministre d’Exteriors, o el propi president del Govern Mariano Rajoy, que ràpidament van criticar durament la decisió i anunciaven mesures davant de la “declaració de guerra” d’Argentina a Espanya. Autèntica propaganda. Tot plegat va fer que la opinió pública espanyola es fes a la idea immediatament que els dolents eren els argentins (quan de fet l’expropiació era cosa del Govern Kirchner, decisió que molts argentins no veien amb bons ulls) i la víctima fos Repsol i Espanya, propiciant així un sentiment de rebuig i de discriminació en vers Argentina. Doncs no senyors, potser la manera d’expropiar YPF no va ser la més adequada (potser fins i tot fou humiliant) des de l’ètica o la moral, però tampoc la reacció de cara a la galeria del Govern del PP i la defensa de Repsol per part dels mitjans, amagant tot el que hi ha darrera d’aquest grup.
També van buscar la curiositat i la morbositat publicant informacions sobre un dels personatges protagonistes de l’expropiació: el jove viceministre d’Economia d’Argentina, Axel Kicillof. En el fons, quelcom poc o menys important que haver informat del context econòmic de l’Argentina o del que suposaria aquella decisió tant per uns com per altres.
Els mitjans argentins, “Un dia històric”
Com els diaris i les televisions espanyoles, els mitjans argentins, sobretot els propers al Govern Kirchner, tampoc van estar
massa encertats, induïts per l’eufòria de la notícia. La seva cobertura informativa va ser totalment contrària a la dels mitjans espanyols. Al diari argentí Página 12, Ricardo Fóster publicava un article d’opinió titulat “Un día histórico”, ressaltant que el 16 d’abril del 2012 passaria a la història d’Argentina. Potser massa exagerat, però ja se sap quin és el tarannà dels argentins, molt fidels a la pàtria i a la bandera argentina, com la presidenta Cristina Fernández de Kirchner.
Els més desmarcats de l’ideari del govern peronista actual, com Clarín o La Nación, van criticar durament la decisió, una expropiació que responia als interessos de la presidenta i dels integrants del govern, entre ells el jove i radical Axel Kicillof, viceministre d’Economia, i no al poble d’Argentina. Tot plegat indignava a alguns argentins, que no es sentien per res identificats amb aquella mesura presa des del Govern i què consideraven l’expropiació com més perjudicial per ells mateixos que no per Espanya. Cal recordar que Espanya és el primer inversor a l’Argentina, mentre que el país sud-americà poc o res inverteix a Espanya. A més, Espanya és l’octau subministrador d’argentina i el sisè client. Mentre que l’Argentina es troba el 39è lloc entre els països amb destinació de les exportacions espanyoles i és el 34è proveïdor espanyol. Queda clar, doncs, que aquests argentins que dubten de la nacionalització ho fan amb raó i que probablement serà una decisió que afecti més als argentins que no als espanyols (també ho va dir Rajoy el 7 de maig).
Si la cobertura mediàtica espanyola ha estat nefasta, les maneres amb les quals s’ha dut a terme l’expropiació per part del Govern Kirchner també són molt criticables. Per què no han donat alternativa, perquè no han deixat clar el que pagaràn per l’expropiació i perquè en aquests casos cal un procés previ d’inspecció de l’empresa que no s’ha produït. I, sobretot, perquè qui més se’n pot veure afectat és la nació argentina.
L’expropiació indignava a alguns argentins, que no es sentien per res identificats amb aquella mesura presa des del Govern i què consideraven com més perjudicial per ells mateixos que no per Espanya.
Cal dir també que alguns van criticar la censura indirecta impulsada des del Govern de Buenos Aires als mitjans i la propaganda política dels mitjans públics. És el cas de la Sociedad Interamericana de Prensa, els caps dels grans mitjans de comunicació privats d’Argentina, que es va mostrar del tot contraria a la manera com havien informat de l’exportació d’YPF les televisions i els diaris argentins, i reclamava mesures per evitar-ho.
La premsa internacional i les institucions poderosos defensen Repsol!
Els grans diaris d’abast internacional també es van fer ressò de l’expropiació. Tan sols els italians Corriere della Sera i Reppublica no van informar del fet. Diaris com Le Monde o Le Fígaro es van mostrar més o menys neutrals, mentre d’altres hi dedicaven dures editorials en contra de la decisió del Govern argentí per les conseqüències que podia tenir. El Financial Times britànic, a l’editorial del 17 d’abril deia: “Es tracta d’un mesquí acte de pirateria econòmica en el qual Argentina ha discriminat descaradament a Repsol. (…) No només no solucionarà els problemes apuntats, sinó que probablement els agreujarà, ja que una YPF controlada per l’Estat no comptarà amb els recursos ni amb la capacitat d’explorar els jaciments”. Semblant al The Wall Street Journal, que demanava que l’Argentina sortís del G-20 per “robar YPF a Repsol”. O al Washington Post que acusava l’Argentina de tornar al passat amb aquella decisió, “al populisme i a l’aïllament del món i del progrés econòmic dels seus veïns”. Tot plegat era una defensa a Repsol, la víctima. I, des de la llunyania, els mitjans nord americans o britànics tampoc van informar del que s’ha explicat més amunt sobre el grup petroler “espanyol”: de l’accionariat majoritari estranger, dels paradisos fiscals, etc.
Repsol va tenir, fins i tot, el suport de la Unió Europea, del Fons Monetari Internacional i del Govern dels Estats Units, la qual cosa és bastant patètica al veure totes les coses que no s’han dit de la petrolera espanyola.
Conclusions
En definitiva, els mitjans, un cop més, s’han mostrat fidels als seus interessos i sense massa ganes de ficar-se en embolics amb les empreses que els alimenten. Repsol és patrocinador d’importants mitjans de comunicació arreu del món i això s’ha notat en la cobertura mediàtica de l’expropiació d’YPF, tant dins com fora del territori espanyol. Tot això ha provocat que Repsol hagi tingut defensors a tot arreu des dels mitjans de comunicació espanyols fins a les capçaleres més importants del món passant per les institucions que tenen més poder.
A Espanya hi ha hagut una mena de campanya política econòmica de descrèdit de l’Argentina en general i de la presidenta Kirchner en particular, que els mitjans s’han encarregat de difondre cap a la opinió pública. Les televisions, els diaris, les ràdios i els mitjans digitals han difós el discurs del govern, quelcom que, per altra banda, haurà servit de ben poc perquè ha quedat demostrat, un cop més, que la diplomàcia espanyola funciona francament malament.
A Espanya hi ha hagut una mena de campanya político mediàtica de descrèdit de l’Argentina en general i de la presidenta Kirchner en particular, que els mitjans s’han encarregat de difondre cap a la opinió pública.
Dos dies abans de l’aprovació de la llei d’expropiació al Congrés argentí, es va produir l’expropiació de la filial de Red
Eléctrica Espanyola per part del Govern d’Evo Morales a Bolívia. Tot i ser una decisió pràcticament igual a la d’Argentina amb YPF (de fet, segur que s’ha pres havent vist el resultat de l’altre) tant polítics com mitjans han mantingut un discurs totalment diferent al de dies anteriors amb la nacionalització anunciada per Kirchner. En aquest cas quasi bé no s’ha parlat. Serà que no interessa tant la filial de Red Eléctrica Espanyola com YPF? O, millor dit, serà que aporta molt menys ingressos la primera empresa expropiada comparada amb la segona? Efectivament. Tal com publicava el diari Ara dies després de conèixer la notícia, “la facturació de REE a Bolívia equival a l’1,5% de la xifra de negocis global del grup el 2011 (24,5 milions d’euros). En canvi, YPF representa el 60% de la producció de Repsol i uns beneficis d’explotació de 4.805 milions d’euros a l’any. A diferència de REE, la petroliera tenia a l’Argentina algun dels jaciments petroliers més importants de l’Amèrica Llatina”. Conclusió: tot es mou per interessos. Quan les conseqüències econòmiques són menors, no cal informar gaire. O així és com actuen els nostres mitjans de comunicació.
Amb tot això no pretenc defensar ni justificar l’expropiació d’YPF. De fet, ja he dit abans que les formes no han estat les més adients. La intenció és simplement fer palesa la lluita d’interessos que es desprèn de tot això i la falsedat amb la que es mouen aquests tipus d’empreses per la censura informativa existent. En definitiva, ni els uns (Repsol) són tant bons, ni els altres (Argentina), tant dolents.
[…] medida arbitraria y dañina que rompe la relación de amistad y cordialidad entre ambos países. Los medios recogían tales declaraciones y mandaban un mensaje un tanto equivocado a la opinión pública. […]